Recs
Cal transportar l’aigua des de la boca de la mina que surt al exterior, fins a les finques dels regants, això es fa a través d’un sistema de recs i canonades que han anat evolucionat al llarg del temps.
El mètode més senzill i econòmic és el d’un rec de terra, que amb una simple aixada s’aixequen dos petits marges de terra i per entre mig serà per on hi circularà l’aigua. Aquest mètode també és el més econòmic, però te molts inconvenients.
-
L’aigua tarda molt a recórrer el rec, inicialment la terra s’empapa i no deix córrer l’aigua fins que està ben xopa.
-
Es perd molta aigua per filtració.
-
Periòdicament cal refer-lo, per si sol es va degradant.
-
S’ompla de fulles seques i hi creixen herbes a l’interior.
L’ evolució lògica va ser cap els recs d’obra, on es posen peces d’obra, una plana al sota, i una en cada costat, enganxades amb ciment, d’aquesta manera tenint un rec amb un cost no massa gran i amb forces avantatges respecte als de terra.
-
L’aigua fa més via a recórrer el rec, doncs les peces d’obra no absorbeixen l’aigua.
-
No es perd aigua per filtració.
-
Només cal reparar-lo quan s’ha malmès per algun incident, aguanta força bé el pas del temps.
-
També s’omple de fulles seques, i si es deix que vagi quedant terra en el seu interior també hi creixen herbes que dificulten el pas del aigua.
El següent pas va ser el de posar una peça d’obra al damunt tot cobrint el rec d’obra per evitar que s’omplis de fulles seques o herbes, aquesta peça superior podia estar fixada o no, de manera que si calia es podia retirar per a netejar la part interior de terra o fulles arrossegades per l’aigua.
-
L’aigua fa més via a recórrer el rec.
-
No es perd aigua per filtració.
-
Més delicat, la peça superior es pot moure i caure dins dificultant el pas de l’aigua.
-
No s’ompla de fulles seques ni hi creixen herbes a dins.
Finalment arribem al mètode més emprat avui en dia, les canonades. Aquestes poden ser de diferents tipus, formigó, fibrociment, etc. però les més utilitzades per preu i facilitat de muntatge son les de plàstic. Les canonades tenen avantatges clars sobre els altres tipus de conduccions, però també tenen els seu inconvenients.
-
L’aigua recorre les canonades molt ràpidament.
-
No es perd aigua per filtració.
-
No s’omple de fulles ni herbes.
-
No es produeixen fuites d’aigua.
Pel que fa als inconvenients.
-
Les de plàstic es poden fer malbé al fer foc per cremar fulles seques.
-
Els trams que transcorren més plans s’omplen de calç.
-
Més dificultat a l’hora de reparar-les quan s’embossen.
Basses
En el terme de Riudoms es gairebé una constant que cada finca tingui a la part superior la seva bassa.
Aquestes basses serveixen per emmagatzemar aigua per a tenir-la després disponible per regar els conreus, o per abeurar al bestiar.
Actualment la seva utilitat és molt relativa, els canvis en la manera de regar dels diferents conreus han fet que ja no sigui tan imprescindible la seva utilització.
Fins als anys 70, quan es va començar a extendres l’ús del reg per goteig per als cultius d’arbres, i més endavant el reg per aspersió per el de les verdures, el mètode de rec era el d’aigua a dojo, per tot l’ample del bancal, be sigui en conjunts de pocs arbres, o en una “basseta” individual per a cada arbre, la freqüència d’aquest rec, molt sovint era d’una vegada per setmana. En el cas de les verdures, es plantaven al costat de recs de terra, que després s’inundaven completament, de manera diària, o més espaiat, segons les pluges, i la calor.
D’aquesta manera, s’utilitzava la bassa per emmagatzemar l’aigua de la mina i tenir-la disponible al llarg de la setmana, o en el cas de l’existència d’un pou a la finca, acumular aigua del pou a la bassa per a poder tenir un cabal suficient per a regar, normalment, les bombes que hi han instal·lades als pous donen un cabal insuficient per a poder regar directament a dojo.
Però no només això, podem observar en moltes basses, una part anomenada les “batedores”, on a començaments del segle passat, s’utilitzava l’aigua de la bassa per a rentar la roba.
Batadora
Hi han diferents tipus de basses, les que estan enfonses en el terreny, i que ben just sobresurten del terreny on estan, altres son aixecades, o sigui que sobresurten per damunt del terreny, en aquest cas, les parets han d’estar més reforçades per aguantar la pressió de l’aigua que emmagatzema. També pel que fa a les formes, poden ser variades, però les més usuals son les rodones i les quadrades o rectangulars. Si hi ha una característica idèntica a gairebé totes les basses, és que son destapades, o sigui, no tenen cap cobertura superior.
Bassa quadrada, al mateix nivell del terreny
Bassa rodona aixecada respecte el terreny
Es pot dir que totes les basses tenen la seva conducció per on hi entra l’aigua, en el cas de les basses que estan al mateix nivell del terreny, pot ser un rec obert que hi porti l’aigua, en canvi, a les basses elevades sobre el terreny, la conducció que hi porta l’aigua, és una canonada que fa la funció de sifó, que arreplega l’aigua de més amunt de la finca, on te l’alçada necessària per a poder arribar a l’alçada màxima de la bassa.
També tenen l’anomenat “sobreeixidor”, rebaix a la paret de la bassa que permet de manera controlada, si la bassa arriba a la seva màxima capacitat, l’excés d’aigua marxi, ja sigui cap a l’interior de la finca, o que retorni al sistema de regs que, en aquest cas, deix disponible l’aigua per que s’utilitzi més avall.
Actualment, la majoria de cultius es reguen pels mètodes de goteig o aspersió, que utilitzen un cabdal molt inferior i que la majoria de bombes instal·lades als pous ja poden subministrar, de manera que directament, sense passar per cap bassa, passa del pou al sistema de goteig. Un altre inconvenient de les basses respecte el pou es que al no estar cobertes, hi proliferen les algues, que posteriorment donarien problemes d’embussaments als petits tubs de goteig o aspersió.
