En temps passats, quan l’aigua al medi natural tenia més importància, sovint era motiu d’enfrontament entre veïns. Si bé es trobaven perfectament definides les normes per les quals es regulava tot el referent al subministrament d’aigua a les finques, sempre hi podia haver algun malentès, involuntari o no.
Així trobarem les expressions típiques “prendre l’aigua” o “m’han pres l’aigua” per a fer referència a l’apropiació indeguda del cabdal a qui pertany l’aigua en aquell moment determinat.
La picaresca juga un paper molt important; per exemple, una tanca una mica mal posada, pot fer que una bassa situada prop de la boca de la mina, o sigui, que l’aigua, hi passi per davant, moltes hores durant la setmana, mantingui una bassa sempre plena gràcies al petit, però constant cabdal que hi entra gràcies a la “tanca” que no tanca perfectament.
També hi ha altres maneres no tan subtils d’apropiar-se d’aigua; en les èpoques en les quals el rec no és tan necessari per als cultius, per exemple a l’hivern, o quan les pluges recents no fan necessari el rec, i el qui en aquell moment li correspondria fer ús de l’aigua, no va a “buscar-la”, llavors es diu que l’aigua “va perduda” i en aquestes circumstàncies, qualsevol la pot aprofitar. Per exemple, l’aigua perduda es pot aprofitar durant l’hivern per a tornar a omplir una bassa que s’havia buidat per a netejar-la o reparar-la, etc. Tal com s’explica en el llibre “Onomàstica de Riudoms” d’Eugeni Perea, per saber que l’aigua estava controlada i tenia propietat, es posava una branca verda o una mata d’herba de manera visible damunt de la presa de terra o tanca de la boca del sifó distribuïdor.
Com que no està escrit en lloc quan l’aigua té propietari i quan va perduda, això és sovint una font de malentesos més o menys interessats. Així hom té l’excusa perfecta quan el propietari legal de l’aigua reclama a qui li a “pres l’aigua” que es pensava que anava “perduda”.
No obstant, l’aigua també és objecte de col·laboració entre veïns. Molt sovint passa que quan un veí no necessita totes les hores d’aigua a les quals hi té dret, les cedeix a un altre per a que les aprofiti. Això és més normal avui en dia, doncs per la modernització dels sistemes de rec, o pel fet d’haver-hi finques que no es conreen en la seva totalitat, o també per la comoditat d’utilitzar directament aigua del pou, no es necessita tanta aigua de mina com en temps passats.
Això és pot fer de dues maneres; bé coincidint part del temps, o bé “partint l’aigua”, o sigui deixar les tanques posades de manera que ragi part d’aigua cap una finca i l’altra part cap una altra.
Una altra forma de col·laboració entre veïns és l’intercanvi de les hores d’aigua.
Les hores de rec per cada soci es defineixen clarament al fer el repartiment cada any abans de començar la temporada de reg. Però pot passar que per diferents circumstàncies, a algú no li vagi el període que se li ha assignat , i llavors l’intercanvia amb algú de manera que vagi bé a tots dos.
Per exemple, hi ha regants que combinen la feina del camp amb altres feines al sector serveis o a la indústria, i pot ser que a unes determinades hores no li sigui possible anar a “tapar l’aigua” per coincidir amb l’horari de la feina. També s’utilitzarà aquest intercanvi per a fer venir les hores a horaris “raonables” per exemple:
regant A té tres hores a partir de les 23:00,
regant B té nou hores a partir de les 02:00
Canviant les hores quedara així:
regant B – 9h – 23:00
regant A – 3h – 8:00
Amb la qual cosa, el B no cal que s’aixequi a mitjanit per a tapar l’aigua a les dues de la matinada i l’A pot ser que li vagi millor a les vuit del matí següent en lloc de les 23:00 h.
